viernes, 1 de agosto de 2008

Trago Amargo


-->
Dijous 17 de Juliol de 2008

A les 07:15 sona el telèfon, la Tere, penso que ja esta aixecada l’agafa i me diu.
-es el teu “Jefe”
-digues Joan
-Chapi, desperta, renta la cara i vine al parc que un dels germans Conesa s’ha perdut a la muntaña.
-Altre vegada un Conesa, la mare de deu…(son prontes que tinc)

Los Conesa es una família del poble de Amposta mot coneguda, senzilla i modesta com la gran majoria de nosaltres, tenen tres fills, tots crescuts macos i plens de vida, tots tres els coneix-ho prou be, desde que vaig vindre a treballar a aquest bonic poble del delta de l’Ebre, allà per l’any 1989 diria que els coneix-ho, per el parc de bombers han pasats tots tres fent campanyes forestal a l’estiu, en Manel, el mes gran, l’Albert, el mitjà i el mes petit, en Xavier Conesa que actualment esta treballant amb nosaltres fent la campanya d’estiu i aspirant a bomber en la pròxima convocatòria
Faig números i son 19 anys que fa que ens coneixem.

No tardo ni 5 minuts en preparar-me i sortir pitant cap el parc, ràpidament m’assabento de la situació.
“L’Albert va sortir ahir a la tarda tot sol a fer un volt pel la serra de Montsià i encara no ha aparegut per casa i s’està buscant desde cuarts de 3 de la matinada que va ser cuant en Xavier va trobar el seu cotxe aparcat al costat del corral de bous que hi ha al barranc del Codonyol a la vessant sud-est del Montsià. De fet la família va començar a buscar a les 12 de la nit, no era normal que una persona com l’Albert no dunes senyals de vida, estan tan a prop de casa como estava”
El meu Cap (Joan) el veig una mica preocupat, el encara fa mes temps que els coneixen, diria que de tota la vida, ja que es del poble i es mes gran que tots tres germans.

Mentres esperem que arribin reforços de personal i sobre tot vehicles lleugers ens organitzem per portar a terme una recerca mes consensuada, van arribant efectius, guàrdia civil, policia local, mossos, sanitaris, amics,...

El Cap me explica detenidament com esta la situació fins al moment.
En Xavier Conesa i Lluís Martí (caporal del Parc d’Amposta) han seguit la sendera de la campana fins a la roca Foradada, desprès han baixat per l’altre vessant fins el cocó d’en Jordi i en cara no han tornat al cotxe, però estan a punt d’arribar.
Com bon coneixedor de la zona en pregunta:
-¿coneixem a l’Albert, quina opció ha pogut fer tenint el cotxe al corral de bous.?
-penso ràpidament i no dubto ni un moment.
D’aquest lloc lo mes llogic es pujar a la Foradada o anar-hi a la paret del Diedre, una zona d’escalada que el coneixia prou be i que esta a uns 30’ o 40’
.
A tot a això que ens posem en contacte via emissores amb el Martí.
-On s’ha trobeu?
-Estem a punt d’arribar al Vehicle i en menys de 15’ estem al parc.
-Rebut, donat manya que no tenim Vehicle.
El lloc on s’ha trobat el Vehicle de l’Albert hi son la mare, el pare, la Sonia (companya) en Manel i alguns bombers que ja s’han desplaçat per continuar la recerca.
En una segona comunicació amb Martí, el Cap li comunica si algú ha sortit cap el camí de la paret del diedre, ens diu que no, jo li digué al meu Cap que ja triguem en fer aquesta opció,
Con que en Xavier esta al costat de Martí i esta escoltant la conversa i es l’únic que coneix el camí li falta temps per unir-se a dos companys bombers i posar-se en marxa cap a la paret del Diedre.
Arriba en Martí al parc i ja estem tots preparats, no mes esperàvem el Vehicle per sortir lo mes de presa possible.

Anem, en Joan, Arcadi, Lluís (otro) i Jo, en 15’ estem junts amb la família.
No mes arribar, la mare en fa una abraçada plorosa i molt afligida.
-­no contesta al telèfon, no el trobarem. –en diu.
no se que respondre però el dig lo primer que s’ha m’acudeix
-tranqui-la dona que per aquí no hia bona covertura, ja veuràs com estarà be,
la Sonia, (deu meu no la puc ni mirar-la) esta al seu costat, el cor per moments me va a mil, intento consolar-la però no se com. El Pare, inquiet peró demostrant tranquil·litat, amb una mirada cansada semblava preguntar: ¿on es mon fill?, en Manel, es el que veig mes fort i el digué que farem l’impossible per trobar el seu germà.

El Cap reparteix feina, con que el camí de la paret del diedre ja han pujat i el de la sendera de la campana també s’ha fet, ens encomanar de pujar pel la sendera del mal pas de rialla fins trobar el PR de les faixes tancades, una possibilitat de que agüés pujat pel la via ferrada de la paret del diedre i en vez girar cap a la foradada gires cap a Roca Blanca.

No ens havien separat ni 200 metres cuant escoltem per la emissora del Vehicle:
-2190 torneu que ja la’n trobat
Uf, quina alegria vem rebre tots.
Una vegada que en retornat al lloc base pregunto al meu Cap.
-on la’n trobat? Com esta?
En Joan no me sap dir res mes que la’n trobat al costa de la paret del Diedre, no espero mes i li dig als meus companys que pujem a ajudar-los, habra pasat una nit que pa que.

Al cap d’una estona veig per una de les carenes que baixan de la paret del diedre les figures dels companys bombers i en Xavier Conesa que estan baixant, però una cosa no en cuadra.
¿I l’Albert, on es?
-que tal, com esta l’Albert, crido per sapiguer que pasa.
No contesten, mes mosqueo.
Torno a cridar una mica desesperat i un company dels que baixen en diu que calli, començo a prendre consciencia de la situació però no vull creure lo que penso, fins que ja estem a prop i veig en Xavier, serio, callat, no es normal lo que veig amb aquest noi ple de vida, a la que estem junts m’abraça plorant i esclata
–es mort Chapi, l’Albert es mort.
¿Qué dius? No es possible. Per sobre del seu ombro miro els meus companys i me confirman la mala noticia no mes miranlos als ulls.
Tinc que fer força per que el meu amic no es plegui als meus braços. No recordo una situació similar al meu treball, es dur, molt dur, pero tenim que continuar.

M’entres els dos companys tornen cap on es troba el cos de l’Albert, jo porto al Xavi al costat de la seva família que ja deuen sapiguer la noticia tràgica.
No en surten les paraules com poder consolar-lo, caminen junts callats, afligits, en surt de dir-li. Xavi, ara intenta agafar la família i marxar cap a casa, aquí ja saps que no podem fer res mes que rescatar el cos lo mes aviat possible per que descansi en pau definitivament.
Un bon rato desprès estic al costa del cos del meu amic Albert, he pujat amb dos membres de la guàrdia civil, i varis bombers, entre els el Martí, que desprès de acabar la seva jornada de treball, ha volgut continuar en la recerca. La mort queda certificada per el cos policial i intentem averiguar com ha pogut ser l’accident.

El cos esta tombat a terra en una forta pendent mirant el cel al costat de una roca foradada, el cap abaix, el peu esquerra esta tocant la roca foradada, uns 6 metres mes amunt hi ha una petita paret, d’uns dos metres, a terra una pedra que s’ha desenganxat de la paret, creiem que volia pujar per la petita paret cuan se li va trencar una presa de peu i va perdre l’equilibri, la base es molt irregular ple de matolls i de forta pendent, cau d’esquena i uns metres mes enrere pica amb el cap per la part posterior i continua rodola’n uns metres mes avall fins quedar de la manera que el bem trobar.
Tots em coincidir que no ha degut patir molt per la posició que va quedar, qualsevol moviment que hagués fet, li haguessin caigut els peus a una posició mes normal.

Una vegada fet tots el tràmits i la policia judicial diu que podem retirar el cos, ja no mes queda esperar que arribin els mitjans aeris per acabar la feixuda tarea.
L’espera es fa mes llarga de l'avitual, malgrat que el helicòpter de rescat del GRAE ja esta avisat desde aquest mati, rebem noticies de que pot trigar una mica ja que tenen faena per alguna zona del Pirineus fent la seva feina.

Al costat de l’Albert ja no mes quedem tres bombers i un company íntim de el, era el seu professor de arts marcials que a la vegada es el cap de la policia local d’Amposta, no se sap a venir però ha tingut la força de pujar per estar per ultima vegada al seu costat.
La espera continua sen infernal, el Nostra Cap suggereix que valoréssim com podríem baixar-lo nosaltres en cas de que el helicòpter no puges arribar.
Li diem que no mes caldria una camilla i personal suficient per baixar per un camí semiperdut per una carena en forta pendent i que possiblement estaríem una hora llarga, massa llarga i tot.
Però no, el helicòpter del GRAE de la Seu de Urgell esta disponible i en menys d’una hora pot estar aquí baix.


Una hora mes tard l’Albert feia l’ultim vol per sobre del seu estimat Montsià.

Guians desde les alçades company, en tu confiem.
Descansa en pau